Som una comarca de tradicions. De fet, som un país de tradicions. Però aquí, al Berguedà, sembla que ens esforcem per pujar al podi. Hem fet de la Patum, una festa mil·lenària, la nostra senya d’identitat. I per Nadal convertim els Pastorets, la Fia-Faia i els Pessebres vivents en una mena de ritual que ningú es pot perdre. Al Berguedà, el Nadal no és Nadal autèntic sense anar a veure uns o altres Pastorets, sense cremar unes ‘faies’ o sense fer reviure la història –o ciència-ficció– del naixement de Jesús en els Pessebres vivents. Això últim en els pobles on encara es fan, com a la Pobla de Lillet. Perquè al meu, Borredà, ja fa temps que aquell Pessebre vivent on tots havíem participat –m’hi incloc– es va deixar de fer.
I precisament perquè això no passi arreu, perquè les tradicions es mantinguin, hem d’assegurar-nos que les fem arribar als que venen al nostre darrere –joves– i a la gent que ens visita –turistes–. Amb la Patum ho hem aconseguit, però amb els Pastorets, per posar un exemple, també? Malgrat la bona reputació que tenen, en tinc els meus dubtes. Que no s’enfadi ningú, però crec que el fet d’aconseguir-ho no passa tant per la renovació, sinó per la capacitat d’obrir les tradicions, de despullar-les d’allò que els sobra i de fer lluir un altre atractiu que pugui ser més àmpliament compartit. La Patum ens ho demostra: no cal innovar gaire. De vegades, amb encertar el veritable encant d’una tradició n’hi ha prou.
En un món on la religió cada vegada atrau menys, les tradicions de Nadal ho tenen complicat, és clar. Però la Patum també té orígens religiosos i ningú salta els Plens pensant en això, oi? Salvant les distàncies, crec que hauríem d’intentar aconseguir un efecte similar en els Pastorets i la resta si volem que no vagin a menys. Allò de la Patum d’hivern, que va escriure Josep Armengou, però en serio. Fet a consciència i en un sentit que al mossèn potser no li agradaria gaire. O potser sí, perquè avui segurament ell també veuria que això, de fet, acabarà passant tant si volem com si no.
Arnau Nadeu, periodista
Sense respostes a “La Patum d’hivern però en serio”