.Nascut a Sant Celoni (Catalunya) el 28 d’octubre de 1949, Martí Boada és doctor en Ciències Ambientals, màster, llicenciat en Geografia per la Universitat Autònoma de Barcelona, llicenciat en Estudis Catalans per la Universitat de Perpinyà, i cursà Sociologia a l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona i Química a l’Escola Industrial de Barcelona.
Martí Boada és professor titular de la Universitat Autònoma de Barcelona, on duu a terme docència i recerca a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) i al Departament de Geografia. A més, és director del Grup de Recerca en Conservació, Biodiversitat i Canvi Global (Nycticorax), situat a l’ICTA. També treballa com a assessor científic de la UNESCO.
Martí Boada oferirà una xerrada a la sala blava del Casal Cívic de Berga (antic casal d’avis) el divendres dia 5 d’octubre a 2/4 de 7 de la tarda en el marc de la Bergabolet i organitzat per la Penya Boletaire de Berga, acte en el qual també s’homenatjarà els darrers presidents de l’entitat. Al Tasta hem volgut parlar una estona amb ell.

Dr. Boada, què li sembla que el Concurs de Boletaires de Berga arribi als 62 anys?
Home, és força excepcional celebrar una efemèride com aquesta durant més de 60 anys, i a més amb un creixement continu, chapeau!, moltes felicitats. Això és una cosa ancestral que molts pobles d’Europa no tenen i que produeix una important emoció, quan algú troba un erol, això dona una satisfacció molt gran.

La Penya Boletaire, que va néixer per a collir bolets i fer-ne una celebració, amb els anys ha derivat part dels seus objectius a la preservació del medi natural i al comportament que hem de tenir als bosc. Què n’opina?
Crec que la penya i moltes altres entitats, els darrers anys, s’han esforçat en posar ordre i frenar aquesta massificació. Actualment, un quilo de llenegues, de rovellons o de ceps té un preu de mercat altíssim. Ha passat de ser una cosa merament cultural a ser un element de comerç que genera recursos econòmics i incentiva la recol·lecció en grans quantitats, fet que provoca un impacte molt gran al medi.
Els he felicitat perquè han ajudat a posar un cert ordre. Sé que han ajudat a crear el decàleg del bon boletaire i a projectar la informació i la divulgació a infants i adults sobre com s’ha de recol·lectar al bosc. Quan aquesta tradició era local, l’impacte era nul, però a mesura que es va anar incentivant, va agafar volada i, en certa manera, es va descontrolar.

A causa de la massificació dels boscos i al poc respecte envers la natura, s’ha parlat de diverses mesures per a regular-ho. Què en pensa, vostè?
En la meva modesta opinió, crec que cada vegada que s’ha d’intervenir institucionalment perdem un cert grau de llibertat o de moviment, pel que em produeix un cert recel. Puc entendre que tal i com va, s’hi vulgui posar ordre. La gent que està tancada tota la setmana a ciutat, entenc que vulgui anar al bosc i crec que és positiu. És una barreja lúdica i de salut, pel que la regulació pot evitar aquest lliure arbitri (albedrío), pel que veuria correcta una certa regulació en aquest aspecte, que és de les poques que no estan normalitzades. Tota la resta està reglamentada, pel que en aquest moment històric no ho veuria com un despropòsit, ja que pot beneficiar la pròpia pràctica.

Creu que fem prou per conèixer i preservar la natura?
Hi ha molta informació, però ara és el moment en què el coneixement del medi i la natura és més baix que mai. És molt curiós. La gent ha tingut accés a la universitat, a la formació, però ha baixat el coneixement de les plantes, animals, bolets, en definitiva, del medi en la població. Això ha estat publicat a la revista Nature. A Catalunya tenim una biodiversitat excepcional. Només en plantes, tenim més de 3.000 espècies de plantes silvestres. A Anglaterra, tenen només 1.200 espècies, i aquí, per exemple, de bolets en tenim més de 1.000 espècies conegudes, en canvi, el coneixement de les espècies és baixíssim. Un bon boletaire pot arribar a conèixer 30 o 40 espècies. Cada any hi ha accidents amb bolets que tenen aspecte inofensiu. Recordem la coneguda amanita fal·loides, que cada any produeix baixes i hi ha plantes com la tora blava, que teniu a l’alt Berguedà, que és enormement tòxica tot i que és molt bonica i la gent en fa rams. Amb això vull dir que el coneixement del medi és molt pobre. Les nostres àvies i avis potser signaven amb els dits perquè tenien prou dificultats per llegir i escriure, però el coneixement del medi era molt superior.

Enguany, el Concurs de Boletaires es trasllada a finals d’octubre, després que les altes temperatures de principi de mes dels darrers anys provoquessin que hi haguessin ben pocs bolets. Això és conseqüència del canvi climàtic?
Home, i tant. Nosaltres treballem en el canvi climàtic, en l’augment de la temperatura i és un problema que s’expressa a escala local, però es manifesta globalment. Jo treballo a molts llocs del planeta, des de l’Antàrtida als deserts de Chihuahua i Sonora, i al nostre país també és una evidència. A Catalunya, en els darrers 100 anys, la temperatura ha augmentat 1,2 graus, que és molt, però el més greu és que continua augmentant. Això és conseqüència del nostre model energètic basat en combustibles fòssils, que els traiem del seu jaciment, els posem a les refineries i no els tornem on estaven, sinó que van a l’atmosfera. Això és una barbaritat. Hem passat de tenir 280 unitats per metre cúbic de diòxid de carboni a 430. Això ha creat un efecte hivernacle a 10 o 12 quilòmetres de l’estratosfera, que és gravíssim. Ja sabem que no hem d’espantar, però la gent ho ha de saber. I això no s’ha modificat en els darrers anys, sinó tot el contrari, no ho hem corregit i no hi ha res que ens indiqui que s’estigui parant.

Ja per acabar, Dr. Boada, vostè és més de rovelló, de llenega, de cep, o quins són els “seus” bolets?
Jo sóc d’una regió que és el Montseny i el massís del Montnegre, on els bolets estrella no coincideixen amb els del Berguedà. Un és l’ou de reig, que el trobem a les ranxeres i als boscos d’alzines sureres, i l’altre, un bolet de fageda, la sabatera, que possiblement també en surtin a les fagedes del Berguedà. Però he de dir que les llenegues m’encanten. En un guisat, una cassola ben feta amb llenegues i tall rodó, ho trobo insuperable.