Fa temps que no dic ni escric res en els mitjans de comunicació. N’estic molt al marge. I crec que així ha de ser. Però avui faré una excepció. Amb motiu de la mort de mossèn Ballarín. Del meu amic mossèn Ballarín. Que vàrem enterrar fa pocs dies a Gósol.

Perquè el va commoure i entristir molt tot el problema que a hores d’ara tinc. Des de la carta que vaig fer pública el dia 25 de juliol del 2014. Repeteixo: el va commoure i el va entristir. I me’n va parlar amb llenguatge i actitud d’home just. D’home capaç de comprendre i estimar, però també exigent i just. I va fer una altra cosa: sense deixar de ser just i exigent va parlar afectuosament de mi. Sense condescendència. En allò i en la forma que entenia que es podia i que s’havia de fer. El cas és que ho va fer. I li ho agraeixo.

I li agraeixo més coses. Li agraeixo la seva estimació per Catalunya, la seva visió generosa i esperançada de la vida i la seva fe cristiana no gens encarcarada. I que tot això durant tota la vida ho ha anat no només predicant sinó transmetent. Transmetent a molta gent jove, i després ja no tan jove però activa i compromesa fins al final. Tant és així que durant dècades hi ha hagut a Catalunya fets i canvis i iniciatives i grups de gent d’ordre divers –espiritual, polític, social, nacional– en els quals la influència de mossèn Ballarín ha tingut un paper important. Els qui ho hem viscut des de la proximitat i també amb una certa perspectiva general, però també des de la vivència i la consciència del risc ètic i social que comporta un compromís de vida, sabem que en el fons de moltes iniciatives espirituals, socials i de país mossèn Ballarín hi ha tingut un paper important. N’hem d’estar-li molt agraïts.

Perquè en un país i en una societat de vegades passen fets negatius. De vegades hi ha persones que fallen. I això fereix molt la sensibilitat de la gent. I s’entén. A aquests, mossèn Ballarín els hauria dit allò que deia al seu admirat Charles Péguy, que va ser mestre seu i d’algú més a casa nostra. Els diria, pensant en el país en general, i amb la capacitat que tenia de tenir una visió ampla i generosa, que “finalment els plens pesen els buits”.

Més enllà dels nostres problemes individuals i col·lectius, petits i grossos, i d’errors i falles, i més enllà també de l’expiació i la reparació necessàries –i que no es poden defugir– podem mantenir viva l’esperança perquè hem tingut gent com mossèn Ballarín. Que han sumat molt. Tant que el país pot tenir l’esperança que al capdavall haurà sumat més que no pas restat.
Gràcies a gent com ell.